entrevista amb Salvador Cardus autor de “El desconcert de l’educació”

Salvador Cardús, sociòleg

Salvador Cardús és autor del
llibre "El desconcert de l’educació". És catedràtic de Sociologia de la
Universitat Autònoma de Barcelona. Col·labora en diferents mitjans de
comunicació.

– Actualment es parla molt de noves tecnologies i educació, se’n fa un gra massa?
– Sí, s’hi dipositen massa expectatives i sovint s’oblida el
caràcter selectiu i discriminador que té l’ús de les noves tecnologies.
No tothom hi té accés, ni tothom hi ha de tenir el mateix accés.
L’educació –i l’escola en particular– es fa amb una pissarra i un guix.
S’ha de guixar la paret i embrutar-se les mans. El símbol del guix per
mi segueix tenint una vigència extraordinària. Les noves tecnologies
han d’entrar en el món de l’educació, però com un instrument més.

[@more@]

– Has parlat molt dels horaris com un element fonamental, tant en l’esfera familiar com en la pública.
– De la mateixa manera que la disposició espacial dels individus
porta associades desigualtats i relacions de poder –no és el mateix
viure en un barri, que al centre d’una ciutat, o en un poble– les
formes d’organització temporal, si bé no en són causa, expressen la
desigualtat, les formes de coacció i de domini. Així com un pla
urbanístic o la construcció d’habitatges socials pot servir per fer
política social a favor de la igualtat, la reorganització del temps
podria ser un factor decisiu en la supressió de certes formes de
jerarquia social. Fixem-nos en l’organització del temps domèstic: com
l’utilitzen l’home i la dona? És claríssim. Què passa amb els nens que
estan sotmesos a agendes gairebé d’executiu, que en sortir d’escola
tenen un munt d’activitats esportives, musicals…? Això és l’expressió
d’una societat malalta. És un problema d’organització temporal. Ja
entenc que no podem dir a la gent a quina hora se n’ha d’anar a dormir,
ni ho pretenc. En tot cas ens hauríem d’adonar que un país que se’n va
a dormir a l’hora que li marca la televisió, no pot anar bé. Una vida
civilitzada permet tenir temps de llegir, de relacionar-se, de fer
cultura i de perdre el temps. Em semblen inútils tots els discursos que
es puguin fer sobre els valors de la convivència i de la bona relació,
si la nostra organització temporal ho fa impossible.

Què en penses del debat sobre l’horari escolar?
– No es discuteixen els continguts. Es pretén que l’escola resolgui
un problema que no és escolar. És l’esport nacional, demanar que
l’escola solucioni qualsevol cosa. Gairebé ningú vol saber el que
s’ensenya, i com s’ensenya. En canvi l’escola s’ha convertit en el parc
de bombers, perquè se li demana que resolgui totes les emergències. Si
els pares de cop tenen un incendi –no saben on col·locar els nens–
volen que el resolgui l’escola.

– La solució hauria de venir determinada per quin horari es necessita perquè els nens s’eduquin?
– No es poden negar els problemes pràctics quotidians. Els pares
tenen un problema d’horaris, especialment si treballen. Crec que no és
raonable que els mestres facin una jornada partida. Una jornada matinal
de classe hauria de ser suficient, i a la tarda el mestre hauria de
tenir dues hores més per poder preparar el treball, corregir…
S’haurien de resoldre els problemes d’horari dels mestres i dels pares,
però no ho han de pagar les criatures. Hi ha d’haver altres
institucions per atendre aquestes necessitats. Si es fa en el mateix
espai escolar o no és secundari, tot i que seria raonable aprofitar els
espais públics, que ja estan equipats fins i tot amb biblioteques.
S’haurien d’incorporar a la institució escolar uns equips de monitors,
no com a escola, sinó fent un altre tipus d’activitats. Però no es pot
demanar d’allargar els dies o l’horari escolar per resoldre un problema
laboral.

– Un dels primers
objectius de la reforma era afrontar el problema del fracàs escolar,
que ara té unes proporcions bastant alarmants. Com ho valores?
– El plantejament teòric de la reforma és progressista i carregat
de bona intenció; però potser no tenia prou en compte la realitat amb
què s’havia de trobar. S’ha corregut molt a parlar de fracàs. No sé
fins a quin punt s’apliquen els objectius de la reforma, els que la
defensen diuen que no. Si això és cert, vol dir que no s’ha comptat amb
la participació del professorat, i que s’ha plantejat políticament en
termes autoritaris, més o menys maquillats amb algunes experiències
pilot, o amb alguns cursos. És un problema de liderat plural,
d’implicar els estaments escolars a explicar bé el que ve, i sobretot
d’evitar els tics i els llenguatges autoritaris, que fan sentir els
mestres com si algú de fora els expliqués el que han de fer, quan ja fa
anys que hi treballen.
En segon lloc la reforma allarga dels catorze als setze anys
l’escolaritat obligatòria. Si el fracàs escolar el mesuréssim als
catorze anys, en relació al que hi havia abans, potser trobaríem que
hem millorat. El problema és que hem obligat a continuar a les aules
una colla de joves que abans sortien al carrer i deixaven d’estar sota
control de la institució escolar, ara hi són de manera obligatòria i se
suposa que han de tenir unes expectatives del que els pot proporcionar
el sistema escolar, però no les tenen. Una part d’aquest alumnat no té
cap mena d’interès pel que s’està fent a l’aula. És dramàtic.

– Ets bastant crític amb el tractament de la diversitat dins l’aula. Explica’ns-ho.
– Cal valorar que si hi ha expectatives molt diferents entre uns
joves i uns altres, no podem fer anar malament a tothom, en nom del
principi ideològic de la igualtat total. Per integrar mitja dotzena de
joves que s’hi foten de cul, amb el sistema escolar, els altres vint de
l’aula se’n van a pastar fang i, com a conseqüència no volguda d’una
decisió de principis, s’acaba desprestigiant l’ensenyament públic. En
l’ensenyament –com en tot– s’han de tenir principis, però sobretot
s’han de buscar resultats, i no parlo de notes. Si volem que
l’ensenyament públic funcioni i doni bones respostes, hem d’evitar que
els principis actuïn com obstacles per poder transigir amb la realitat
–la realitat és molt dura– i ens ho enfonsin. Es diu que al món de
l’educació fan falta principis, jo crec que n’hi sobren. És possible
que els nois i noies que són capaços d’enfonsar una dinàmica escolar
més o menys potable, necessitin un tractament diferenciat, a la mateixa
aula, o no. Això és aplicable a qualsevol nivell de l’ensenyament. Si
volem integrar a l’aula nens amb dificultats específiques, s’han de
posar els mitjans per fer-ho possible. Forçar el principi de l’educació
en la diversitat, fa que estiguem definint un model escolar de ric. No
sé si els diners els hem de gastar així. Sé que això pot ser malentès,
però em sembla que s’hauria de tocar més de peus a terra.

– El model escolar de la República ha quedat pendent. Ha faltat un model d’escola de la Generalitat?
– Em sembla que no som conscients de fins a quin punt hi ha hagut
un model, a diferència de la resta de l’Estat. Ara he publicat en
castellà "El desconcert de l’educació" i a Espanya no l’entenen. Hi
parlo de les conseqüències d’aplicar durant vint anys un model que pot
semblar poc definit, mig fracassat, o que no ha aportat exactament el
que havia d’aportar, però que existeix. A Madrid m’he trobat que em
parlen d’una escola que no té res a veure amb la d’aquí, hi ha coses
que aquí ja no es fan. Els càstigs, posar els nens de genolls de cara a
la paret, les formes autoritàries… L’escola d’aquí –amb moltes
limitacions– va agafar el model de Rosa Sensat que, amb més o menys
èxit i convicció, ha estat el model hegemònic a Catalunya. S’ha deixat
perdre l’oportunitat de seguir al capdavant, de convertir el model
escolar català en l’element de més prestigi que havia de tenir aquest
país. Hem fracassat, perquè es va agafar la carcassa del model, però no
se l’ha sabut dotar de recursos ni de continguts ni, sobretot,
d’il·lusió. I ara tenim un sistema escolar molt tens, que paeix
malament els fracassos. Els mestres estan cremats, amb moltes
confusions internes, amb la temptació de fer retrocessos perillosos.

– I què caldria fer?
– Hi ha dificultats de tipus formal. No sé fins a quin punt hi ha
capacitat normativa per modificar algunes de les regles de joc dins el
sistema escolar espanyol, si n’hi ha no s’ha exercit. El sistema
d’adscripció dels nens a les escoles no funciona, ni la constitució
dels equips pedagògics, que es fa d’acord amb antiguitats i destrossa
cada any la major part d’equips docents de les escoles. Un mestre que
treballa bé en una escola i hi està ben adaptat, si la seva plaça és
provisional i ve el propietari de la plaça, l’envien qui sap on… això
no pot anar. El sistema de direcció de les escoles no funciona; no té
el reconeixement formal, econòmic i de responsabilitat que ha de tenir.
Hi ha elements estructurals que han impedit que quallessin una sèrie de
bones idees. Hem tingut més principis pedagògics que capacitat
d’organitzar l’èxit d’aquests principis; de vegades els principis han
impedit les reformes normatives que ho podien permetre. S’han fet bé
les polítiques de creixement, de construcció escolar… tot i que
encara hi ha barracots. En vint anys s’ha passat de 80 a 500 instituts
d’ensenyament mitjà.

– Per a tu les
actituds de la vida quotidiana tenen un valor educatiu en si mateixes,
i critiques que un determinat projecte de valors pugui transmetre’s pel
discurs. Ens ho pots aclarir?
– Segurament és una opinió reactiva a l’abús que es fa del discurs
sobre els valors. "La gent està desmoralitzada i no té valors, per això
les coses van malament". No, les coses van malament perquè hi ha
interessos i estructures que són perverses per elles mateixes; el
discurs sobre els valors és merament retòric, produeix encara més
tensió. En el camp educatiu és especialment greu perquè provoca divisió
entre un discurs moralista d’una banda, i unes conductes pràctiques que
el desmenteixen absolutament. Hi ha pares que fan discursos contra el
consumisme, mentre deuen crèdits i hipoteques per anar pagant el que
tenen… una cosa desmenteix l’altra.

– Això forma part de
la moral catòlica. En la republicana no hi ha diferència entre els
valors i l’actitud, no hi ha possibilitat de confessar-se.
– Hauria de pensar que el meu model és el republicà, però entenc
que no necessàriament el model catòlic hagi d’implicar aquesta doble
moral. De tota manera admeto que en aquest món catòlic mediterrani n’hi
ha molt d’això a tot arreu.

– A França és una mica diferent. Per exemple, la gent rega les plantes de les places públiques. Aquí és impensable.
– Durant la dictadura el que era públic no era de tothom i ara es
confon el que és públic amb el que no és de ningú. La democràcia no ho
ha sabut explicar. Tornant a la qüestió dels valors vull dir –recorrent
a Aristòtil– que la virtut no es pot aprendre, perquè no és un saber,
sinó una pràctica. L’important en educació és aconseguir conductes
virtuoses. Si es pot aconseguir que sobre aquesta conducta virtuosa hi
hagi reflexivitat és un plus fantàstic.

– Es pot descobrir la virtut des de la cultura?
– Es pot ser crític amb una determinada conducta virtuosa i
modificar-la. Des de la cultura es pot rediscutir, revisar el model de
virtut. La gran força de la reflexivitat és que permet afegir-hi una
dimensió crítica, però la dimensió crítica sempre s’ha d’afegir sobre
alguna cosa. Tinc la impressió que hem volgut construir la casa per la
teulada. Hem sigut ingenus, hem confiat excessivament en la raó
il·lustrada, que la consciència tindria aquest factor transformador i
revolucionari. Això em porta al pessimisme sociològic, tu mires el
carrer i de consciència il·lustrada no en trobes enlloc. En alguns
casos s’aconsegueix que alguns individus des d’una reflexió crítica
siguin capaços de modificar les seves conductes, es comprometin, o
vulguin transformar el món. Però pensar que aquest és el primer pas és
d’il·lús. Primer calen conductes virtuoses, amb tot el que això
representa d’imposar models. Un exemple –probablement té un punt de
demagògia, però ja me’l perdonareu–, quan es van inventar els
supermercats hi havia uns rètols que deien "tornin el carro a la fila"
i ningú ho feia, ni ningú ho ha fet fins que han obligat a pagar 100
pessetes pel carretó, que només es poden recuperar tornant-lo a lloc.
Es tracta d’esperar que la gent ho faci a base de presa de consciència,
sense les 100 pessetes? No, es tracta que el carro sigui a la fila. Si
algú és capaç de tornar-lo a lloc, al marge de les cent pessetes, és de
més a més. Des del meu pessimisme sociològic, penso que sense aquest
sistema els carros encara estarien escampats pels pàrquings, cap
campanya publicitària ho hagués aconseguit. El que m’agrada més de la
bona gent és que no sap que ho és. I ha de ser així. No em fiaria d’una
persona que digués que ha estat tota la vida un malparit i que de cop,
perquè ha llegit un determinat llibre o ha escoltat una conferència,
s’ha adonat que no era bona persona i ha decidit ser-ne. Una persona
que sabés que és bona perquè ho ha decidit, em faria tremolar. La
virtut s’aprèn fent-la. La gràcia de la sociologia és precisament la
capacitat d’afegir consciència reflexiva als determinismes en els quals
quedem atrapats. Però no em fio que a base de consciència reflexiva
arribem a la virtut.

– Com és que el sistema educatiu no dóna una clau per poder organitzar les pròpies experiències vitals?
– Perquè l’ordre social sobre el que s’havia après a viure s’ha
enfonsat. El drama de la major part de famílies és que no saben com
ordenar la seva experiència en un món que no és el que van aprendre.
Els han posat un televisor al davant, amb un manual d’instruccions que
diu com s’engega i com es para, però no han après a fer un ús moral ni
de la televisió, ni del mòbil, ni de res. Aquesta mena de crisi general
es produeix perquè ningú sap quin és el bon ús de la nova situació.
Aquest bon ús és difícil imaginar-se’l com un manual d’instruccions del
mòbil, que a més recomanés desconnectar-lo perquè no soni en segons
quins llocs… És bonic imaginar-ho, però no seria efectiu, perquè el
bon ús del mòbil s’aprèn veient fer-lo servir bé, com una experiència,
no com una retòrica. Reconec que poso l’accent en el que considero un
abús. No suporto que en Pujol digui que el problema de les vacances és
que els pares han dimitit d’educar i que el país s’arreglarà el dia que
hi hagi valors morals. No, escolti’m, no és un problema de sermons.

– Creus que els
nacionalistes han apel·lat massa als sentiments nacionals, quan a
Catalunya hi ha molta gent que no els pot tenir?
– En això tinc sentiments contradictoris. D’una banda quan el
nacionalisme es justifica en els sentiments em poso a cent per hora,
perquè sota el pretext dels sentiments s’evita plantejar el problema
real, que és un problema d’ordre –si no racional– com a mínim jurídic i
polític. A mi no m’emociona la meva bandera, ni cap altra. El que vull
és poder polític, que no em vinguin amb patriotismes de sentiments.
D’altra banda, si tots els patriotismes recorren als sentiments,
m’emprenyaria que nosaltres fóssim els únics que no ho poguéssim fer.
Els nord-americans s’emocionen cada cop que comença un partit de futbol
americà, han de cantar l’himne, hissar la bandera… jo no ho vull,
això, ni vull que s’hissi la bandera als campanars de les esglésies,
com fan a França. De casa endins menys recurs als sentiments, però de
portes enfora que no em demanin que sigui menys sentimental que els
altres, perquè també n’estic cuit que ens diguin que el nostre
sentiment és pura irracionalitat, i d’altres es permetin –per exemple–
posar d’emblema de la presidència europea una enya, cosa que és d’una
irracionalitat aberrant. Si els catalans hi poséssim una ce trencada, o
una ela geminada, nosaltres ens moriríem de vergonya i tothom es faria
un tip de riure. Els nostres sentiments, contingudets, a la catalana,
però des de fora no se’ns haurien d’imposar els altres.

– Potser a dins falta un discurs nacional més racional.
– Hi és, però no surt enlloc; ni als mitjans nacionalistes, perquè
són els que apel·len al sentimentalisme més barat, ni als contraris,
perquè els interessa que es noti que el discurs nacionalista és
sentimental. A les jornades sobre el nacionalisme català, l’any 1987,
Isidor Marí recordava el text de les Cròniques de Ramon Muntaner: "El
català que es parla al meu país és una llengua fantàstica, però si per
alguna cosa podem estar orgullosos de ser catalans és perquè és un país
on els governants són justos, on la gent pot progressar, on es fa
justícia". Jo vull ser nacionalista per això, perquè el meu país sigui
just, progressi, en el millor sentit de la paraula. Per la resta se
me’n fum. No m’interessa ser nacionalista per hissar banderes amunt i
avall.
Si la política racionalitzés el seu discurs ens convenceria a tu o a
mi, però els polítics no parlen per a nosaltres –saben que no ens
canviaran el vot– sinó per a un tipus de percepció de la realitat molt
més epidèrmica. Creuen que els tecnicismes allunyaran la gent de la
política. Al discurs nacionalista hi falta racionalitat política i
projecte ben construït. Per mi forma part del projecte nacional una
llei electoral, per exemple. La pràctica política del nacionalisme aquí
ha estat molt poc nacionalista. Com ho deia un que ha estudiat Prat de
la Riba, el que ha governat ha estat un catalunyisme regionalista.

– Això ve determinat perquè els sectors catalanistes han desconegut la pròpia tradició catalanista?
– Tornem al drama de la Guerra Civil i la ruptura del pensament
nacional. Hem quedat orfes i tot s’ha volgut inventar de nou, no sé per
què no s’ha volgut recuperar una certa tradició de pensament. A la
facultat de polítiques hi hauria d’haver una assignatura de pensament
polític català, hi ha prou contingut per fer-la.

– Aquí ens hem
barallat per distingir federalistes de nacionalistes i a Europa no es
busca aquesta diferència, el dret a l’autodeterminació s’ha fonamentat
en l’individu…
– El món no ha anat així, el procés ha estat al revés, hi ha hagut
revolucions que han creat estats, que han creat individus que finalment
se sentissin adherits a la nació. Fóra ingenu pretendre reconstruir
aquest model des d’una autodeterminació individual, i més en una època
com la nostra.

– Actualment no es
dóna importància a l’educació en el lleure, quan és un dels espais amb
més capacitat d’actuació sobre els infants i adolescents a proporció
del temps dedicat. Què n’opines?
– No hi entenc massa. Tinc la impressió que efectivament s’ha
menystingut, cosa que és d’una insensatesa extraordinària, sobretot si
considerem que precisament és en el món del lleure on es generen les
expectatives més potents dels joves. Sovint dic, irònicament, que si
van a l’escola és per poder parlar del que fan en el lleure, que és una
tapadora per poder parlar del que els agrada. La normalització
lingüística a l’escola, per exemple, no hi té res a fer, mentre no
entri en el camp del lleure no aconseguirà objectius. Des del punt de
vista simbòlic el que és dominant no és l’escola sinó el lleure. Pel
que fa a la immigració, les relacions multiculturals i els possibles
conflictes amb la població immigrada –un tema del qual es parla molt, i
fa una mica de por que se’n parli tant–, en l’àmbit del lleure és on es
poden fomentar les relacions, que poden ser decisives per resoldre la
meitat dels conflictes que es produeixen al carrer. De la mateixa
manera que fa vint-i-cinc anys els monitors de colònies ensenyàvem els
nens a fer treballs manuals, perquè a l’escola no se’n feien, ara el
repte és detectar els punts de conflicte a les àrees on hi ha més
població immigrada, i aprofitar l’educació en el lleure per afavorir
processos de convivència, d’integració i de descobriment de la
diversitat. Segur que ho fa algú, però s’hauria de fer de manera
massiva.

– Som un moviment laic, i la pregunta és interessada, però, com fer integració sense estructures que siguin laiques?
– És clar, no hauria de ser aquest el model. Segur que no és un
esplai de la parròquia el que pot fer bé aquesta feina. Ha de ser una
estructura laica.

– D’altra banda, a Catalunya totes les festes són catòliques.
– Hores d’ara només queda la forma catòlica, però ja no són festes
catòliques ni la comunió ni el casament. Suposar que qui porta el fill
a fer la primera comunió, o la gent que celebra el sant patró de la
seva població, ho fa per celebrar alguna cosa religiosa, és posar-hi
molta imaginació. De la mateixa manera que el cristianisme va aprofitar
les festes paganes i les va catolitzar, aquestes festes s’han
laïcitzat, ningú les viu amb emoció religiosa, amb identificació
confessional. En tot cas la dificultat pot venir de la gent que encara
no ha fet aquest procés de secularització. Si en una arrossada popular
hi poses porc planteges una dificultat pràctica, mentre la població
immigrada vegi en el porc un element religiós els deixes fora de la
festa. D’aquí a una generació hauran entrat en un procés de
secularització que situa l’experiència religiosa en un pla diferent.

– Si hi ha religió
catòlica a l’escola, és impossible argumentar que no hi hagi religió
musulmana. La multiculturalitat no és la institucionalització d’aquest
problema?
– Anant a l’extrem el multiculturalisme és racista i indigne perquè
nega la possibilitat que la identitat individual sigui adaptativa. Pel
fet de ser català he de ser d’una determinada manera? No. Si me n’anés
a viure als EUA, voldria perdre l’accent en el mínim temps possible i
que em consideressin un dels seus. Si em marquessin com a català hauria
d’arrossegar tota la vida uns trets de pertinença que allà ja no
tindrien sentit, a no ser que em fes representant dels catalans; però
si no en faig negoci, ser un català a l’estranger no interessa.

– Potser el bo que té
la cultura catalana és que ha assumit ara els Drets Humans, la
laïcitat, d’això és del que ens sentim orgullosos
.
– La sort és que aquest país se sent orgullós d’això, ni que no ho
sàpiga. El que queda són alguns discursos que tenen poc a veure amb la
realitat de cada dia, que sostenen coses contràries, però la realitat
ja és aquesta. Si en cent cinquanta anys aquest país ha passat de tenir
ciutats de cinc o deu mil habitants a cent setanta-cinc mil, vol dir
que som gent habituada a aquest canvi. Riu-te’n del que pot representar
que vinguin uns quants musulmans. Passar de la societat dels anys
cinquanta a la d’ara, o la introducció de la televisió representa molt
més canvi. Si ho compares, el fet que vinguin quatre immigrants del
nord d’Àfrica no pot representar molta transformació cultural. Aquí
–com deia Rubert de Ventós fa poc– qualsevol persona de més de quaranta
anys, en aquests moments, és un estranger al seu propi país.
L’error de la multiculturalitat –a tot arreu, però en aquest país
especialment– és que confonem el que són les produccions materials de
cada cultura, amb la seva dimensió viva, que és el que fa possible la
comunicació. Una cultura és una xarxa de comunicació, de lleialtats, de
jerarquies, d’intercanvis… i aquestes xarxes admeten diversitats. Els
rics sempre han estat rics i els pobres sempre han estat pobres, no
tenen la mateixa cultura, no viuen igual, no mengen el mateix, no van a
missa als mateixos llocs, o no seuen als mateixos bancs. Si la
multiculturalitat són les produccions culturals, això no té cap gràcia,
cap dificultat. Jo de jove escoltava els Beatles, i ningú em deia que
era multicultural.

– Però si s’ha de respectar la cultura catalana també s’han de respectar les altres.
– Una cultura és una xarxa de comunicació, no de producció. Si
multiculturalitat vol dir fossilitzar diferents cultures, fatal perquè
no ens entendrem, ens portarà a la confrontació. Si la cultura
l’entenem com una cosa viva, tenim la responsabilitat de crear xarxes
d’intercanvi vives. Tant és menjar cuscús com arròs, tot ens pot acabar
agradant o no agradant. El problema és si ens entendrem, si els models
de comunicació funcionen. Per exemple, un mestre renya un alumne
musulmà i li diu "Fes el favor de mirar-me a la cara" i el nen abaixa
els ulls, si el mestre no entén que al seu país això és una manera de
mostrar respecte, el model no està funcionant, perquè n’hi ha dos de
contradictoris. A la llarga és la Babel. Tant és si hem de mirar amunt
o avall, però hem de trobar la manera –amb paciència i calma–que tots
fem el mateix. Integració cultural vol dir comunicació, tenir unes
xarxes, plurals, diverses, complexes, que permetin els intercanvis
necessaris per fer una vida en comunitat única.

– Quan s’utilitzen paraules com multiculturalitat, fa la impressió que són condescendents.
– Sí, són condescendents, autoritàries, discriminadores, poden ser
una actitud racista. Fins i tot un voluntari carregat de bona fe, pot
tenir aquesta actitud. Per exemple, fires o festes de la
multiculturalitat –salvant les bones intencions de tothom– són
absolutament confusionàries. I la bona fe també es podria posar en
dubte, perquè segurament al darrera alguna ONG hi fa un bon negoci,
però això no està bé que ho diguem.

– Som un moviment educatiu, el Moviment Laic i Progressista. A què ens recomanaries que paréssim atenció en els propers anys?
– Que aguanteu, perquè el món és vostre, però encara no. Ja vindrà
el moment de glòria, probablement és un model que s’anticipa al que
vindrà. Parar atenció al tema de la immigració i de la diversitat
cultural, és un terreny especialment interessant. La laïcitat us dóna
una clau de resposta en aquesta situació, unes mans netes per
intervenir.

– Què els diries als joves inquiets d’un esplai?
– No m’agrada donar consells i ho dec fer sovint. Que la vida
associativa entre ells mateixos no es mengi els objectius ideològics de
l’activitat. És cert que un es fa monitor per tenir amics, per
relacionar-se i per buscar parella, però que això no es mengi el gruix
ideològic i polític –en el millor sentit de la paraula– que ha de tenir
un compromís d’aquest tipus.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.